Hola gent!
Aquest matí he consultat l'edició digital d'alguns diaris i he vist com una cadena de notícies americana ha innovat d'una manera molt futurista en el tema de les connexions en directe.
Us poso en context: estem en ple seguiment de l'escrutini de les eleccions de qui serà, i és ja (per fi!), nou president electe dels Estats Units, el carismàtic Barack Obama. Totes les televisions del món fan el seu gran desplegament per a la cobertura informativa: corresponsals a diversos punts estratègics, connexions en directe, platós mòbils, etc. Però n'hi ha una que vol anar una mica més enllà i sorprendre tothom, la CNN.
El mascle i presentador de l'informatiu especial en qüestió, Wolf Blitzer, des de plató anuncia el que serà un 'hit' en la història de la televisió. Vol connectar amb Chicago, des d'on s'esperen les últimes notícies sobre Obama. Per fer-ho, introdueix a la periodista Jessica Yellin.
De cop i volta, apareix al mateix plató, com si d'un fantasma es tractés la fèmina periodista, en plan holograma. Les notícies la comparen amb la saga pel·liculera d'Star Wars, on la princesa Leyla també apareix teletransportada en tres dimensions.
Per dur això a terme, han col·locat a la noia dins una "tenda" especial instal·lada a Chicago, envoltada de 35 càmeres d'alta definció que la filmen des de múltiples angles diferents. Dues empreses israelianes (!!!) han estat les encarregades de dur a terme tal innovació televisiva.
I jo em pregunto: quan tingui 50 anys, o vés a saber quan, es faran així les connexions en directe? estem parlant de la televisió del futur?
Segurament encara és d'hora i en tot cas els temps ens ho dirà tot, però sí que és cert que la CNN és pionera en fer les entrevistes informatives a distància dins un mateix quadre, podríem anomenar-lo, escènic. Ja no calen dues pantelletes separades dins la tele, ni la combinació de dues imatges diferents des de punts diferents. Ara, el que anirà evolucionant és la introducció d'una dins l'altra. Dues imatges enregistrades en llocs diferents, a milers de quilòmetres de distància, al mateix moment i que es fonen en una sola.
Dos canvis significatius en una mateixa nit: la televisió del futur s'estrena la mateixa nit en què Barack Obama és escollit nou president dels Estats Units.
Aquí teniu el vídeo, no té desperdici el so d'acompanyament en plan acció:
jueves, 6 de noviembre de 2008
martes, 14 de octubre de 2008
Sancho returns?
Hola gent!
Regalet que m'ha donat avui la Taipper...moltes gràcies guapa. Al igual que ella l'ha volgut compartir amb mi, jo també ho vull fer amb vosaltres.
I mira que passen coses, eh...
I mira que se n'han fet d'altres, ehhhh....
I mira que de vegades costa, eeehhhhhhhhhh....
Tot plegat, per sort, tot continuaaa!!!
Hi ha moltes coses a comentar.
Show must go on
Regalet que m'ha donat avui la Taipper...moltes gràcies guapa. Al igual que ella l'ha volgut compartir amb mi, jo també ho vull fer amb vosaltres.
I mira que passen coses, eh...
I mira que se n'han fet d'altres, ehhhh....
I mira que de vegades costa, eeehhhhhhhhhh....
Tot plegat, per sort, tot continuaaa!!!
Hi ha moltes coses a comentar.
Show must go on
miércoles, 25 de junio de 2008
La Isla de los Sentimientos
Hola gent,
Després de pràcticament un mes sense aparèixer, penjo un conte que vaig llegir fa uns mesos i que l'altra dia vam comentar amb una amiga. Curiosament, també unes setmanes enrera, per casualitat el vaig poder escoltar en boca de Jorge Bucay, qui sempre el recita per explicar, de manera general, els desamors.
Hubo una vez, una isla donde habitaban todas las emociones y todos los sentimientos humanos que existen. Convivían por supuesto, el temor, la sabiduría, el amor, la angustia, la envidia, el odio... Todos estaban allí. A pesar de los roces naturales de la convivencia, la vida era sumamente tranquila e incluso previsible. A veces la Rutina hacía que el Aburrimiento se quedara dormido o el Impulso armaba algún escándalo, pero muchas veces la Constancia lograba aquietar el Descontento.
Un día, inesperadamente para todos los habitantes de la isla, el Conocimiento convocó una reunión. Cuando la Distracción se dio por enterada y la Pereza llegó al lugar de encuentro, todos estuvieron presentes. Entonces el Conocimiento dijo:- Tengo una mala noticia que darles, la isla se hunde. Todas las emociones que vivían en la isla dijeron:-¡No, cómo puede ser! ¡Si nosotros vivimos aquí desde siempre! El Conocimiento repitió:- La isla se hunde. -¡Pero no puede ser! ¡Quizá estás equivocado! – el Conocimiento casi nunca se equivoca – dijo la Conciencia dándose cuenta de la verdad-. Si él dice que se hunde, debe ser porque se hunde. -¿Pero que vamos hacer ahora?- Se preguntaron los demás. Entonces el Conocimiento contestó: -Por supuesto, cada uno puede hacer lo que quiera, pero yo les sugiero que busquen la manera de dejar la isla... Construyan un barco, un bote, una balsa o algo que les permita irse, porque el que permanezca en la isla desaparecerá con ella. -¿No podrías ayudarnos? – Preguntaron todos, porque confiaban en su capacidad. – No- dijo el Conocimiento-, la Previsión y yo hemos construido un avión y en cuanto termine de decirles esto volaremos hasta la isla mas cercana.
Las emociones dijeron:- ¡No! ¡Pero, no! ¿Qué será de nosotras? Dicho esto, el Conocimiento se subió al avión con su socia y llevando de polizón al Miedo, que como no es tonto ya se había escondido en el motor, dejaron la isla. Todas las emociones, en efecto, se dedicaron a construir un bote, un barco, en velero...Todas...salvo el Amor.
Porque el Amor estaba tan relacionado con cada cosa de la isla que dijo:- Dejar esta isla...después de todo lo que viví aquí...¿Cómo podría yo dejar este arbolito, por ejemplo? Ahh...compartimos tantas cosas...
Y mientras las emociones se dedicaban a fabricar el medio para irse, el Amor se subió a cada árbol, olió cada rosa, se fue hasta la playa y se revolcó en la arena como solía hacerlo en otros tiempos. Tocó cada piedra...y acarició cada rama...Al llegar a la playa, exactamente desde donde el sol salía, su lugar favorito, quiso pensar con esa ingenuidad que tiene el amor.
-Quizá la isla se hunda por un ratito...y después resurja...¿Por qué no?- Y se quedo días y días midiendo la altura de la marea para revisar si el proceso de hundimiento no era reversible...
La isla se hundía cada vez mas...sin embargo el Amor no podía pensar en construir, porque estaba tan dolorido que solo era capaz de llorar y gemir por lo que perdería. Se le ocurrió entonces que la isla era muy grande y que aun cuando se hundiera un poco, siempre él podría refugiarse en la zona mas alta...cualquier cosa era mejor que tener que irse. Una pequeña renuncia nunca había sido un problema para él. Así que, una vez mas, tocó las piedrecitas de la orilla...y se arrastró por la arena...y otra vez se mojó los pies en la pequeña playa que antes fue enorme...
Luego, sin darse demasiado cuenta de su renuncia, caminó hacia la parte norte de la isla, que si bien no era la que mas le gustaba, era la mas elevada...
Y la isla se hundía cada día un poco más...y el Amor se refugiaba cada día en un espacio más pequeño...- después de tantas cosas que pasamos juntos- le reprochó a la isla.
Hasta que, finalmente sólo quedó una minúscula porción de suelo firme, el resto había sido tapado completamente por el agua. Justo en ese momento el Amor se dio cuenta de que la isla se estaba hundiendo de verdad. Comprendió que, si no dejaba la isla, el amor desaparecería para siempre de la faz de la tierra...
Caminando entre senderos anegados y saltando enormes charcos de agua, el Amor se dirigió a la bahía. Ya no había posibilidad de construirse una salida como la de todos, había perdido demasiado tiempo en negar lo que perdía y en llorar lo que desaparecía poco a poco ante sus ojos.
Desde allí podría ver pasar a sus compañeros en las embarcaciones. Tenía la esperanza de explicar su situación y de que alguno de sus compañeros le comprendiera y le llevara.
Observando el mar, vio venir el barco de la riqueza y le hizo señas. La Riqueza se acercó un poquito a la bahía. –Riqueza, tu que tienes un barco tan grande, ¿no me llevarías hasta la isla vecina? Yo sufrí tanto la desaparición de esta isla que no pude fabricarme un bote...y la Riqueza le contesto:- estoy tan cargada de dinero, de joyas y de piedras preciosas, que no tengo lugar para ti, lo siento...-y siguió su camino sin mirar atrás.
El Amor siguió observando, y vio venir a la Vanidad en un barco hermoso, lleno de adornos y florecitas de todos los colores. Llamaba muchísimo la atención. El Amor se estiró un poco y gritó:- ¡Vanidad...Vanidad...llévame contigo! La Vanidad miró al Amor y le dijo:- me encantaría llevarte, pero...¡Tienes un aspecto!¡Estás tan desagradable! tan sucio y tan desaliñado, perdón pero creo que afearías mi barco- y se fue.
Y así el Amor pidió ayuda a cada una de las embarcaciones. A la Constancia, a la Sensualidad, a los Celos, a la Indignación y hasta al Odio. Y cuando pensó que ya nadie más pasaría, vio acercarse un barco muy pequeño, el último, el de la Tristeza.
Tristeza, hermana- le dijo- tu que me conoces tanto, tú no me abandonarás aquí, eres tan sensible como yo..¿Me llevarás contigo?
Y la Tristeza le contestó: - Yo te llevaría, te lo aseguro, pero estoy taaaaan triste...que prefiero estar sola- y sin decir más, se alejó.
Y el Amor, pobrecito, se dio cuenta de que por haberse quedado ligado a esas cosas que tanto amaba, él i la isla iban a hundirse en el mar hasta desaparecer. Entonces se sentó en el último pedacito que quedaba de su isla a esperar el final...
De pronto el Amor escuchó que alguien chistaba:- chst, chst, chst...
Era un desconocido viejito que le hacía señales desde un bote de remos. El Amor se sorprendió:- ¿A mi?- preguntó, llevándose una mano al pecho. –Si,si- dijo el viejito-, a ti. Ven conmigo, súbete a mi bote y rema conmigo, yo te salvo. El Amor le miró y quiso darle explicaciones:- Lo que pasó fue que yo me quedé...- Entiendo- dijo el viejito sin dejarle terminar la frase-, sube.
El Amor subió al bote y juntos empezaron a remar para alejarse de la isla. No pasó mucho tiempo antes de ver como el último centímetro que quedaba a flote terminó de hundirse y la isla desaparecía para siempre.
Nunca volverá a existir una isla como esta – murmuró el Amor, quizá esperando que el viejito le contradijera y le diera alguna esperanza. – No- dijo el viejo, como esta, nunca.
Cuando llegaron a la isla vecina, el Amor comprendió que seguía vivo. Se dio cuenta de que iba a seguir existiendo. Giró sobre sus pies para agradecerle al viejecito, pero este, sin decir una palabra, se había marchado tan misteriosamente como había aparecido. Entonces, el Amor, muy intrigado, fue en busca de la Sabiduría para preguntarle:- ¿Cómo puede ser? Yo no lo conozco y él me salvó... Nadie comprendía que me hubiera quedado sin embarcación, pero él me ayudó, él me salvó y yo ni siquiera se quien es...La Sabiduría lo miró a los ojos un buen rato y dijo:- Él es el único capaz de conseguir que el amor sobreviva cuando el dolor de una perdida le hace creer que es imposible seguir adelante. El único capaz de darle una nueva oportunidad al amor cuando parece extinguirse. El que te salvó, Amor, es el Tiempo.
Jorge Bucay
Després de pràcticament un mes sense aparèixer, penjo un conte que vaig llegir fa uns mesos i que l'altra dia vam comentar amb una amiga. Curiosament, també unes setmanes enrera, per casualitat el vaig poder escoltar en boca de Jorge Bucay, qui sempre el recita per explicar, de manera general, els desamors.
Hubo una vez, una isla donde habitaban todas las emociones y todos los sentimientos humanos que existen. Convivían por supuesto, el temor, la sabiduría, el amor, la angustia, la envidia, el odio... Todos estaban allí. A pesar de los roces naturales de la convivencia, la vida era sumamente tranquila e incluso previsible. A veces la Rutina hacía que el Aburrimiento se quedara dormido o el Impulso armaba algún escándalo, pero muchas veces la Constancia lograba aquietar el Descontento.
Un día, inesperadamente para todos los habitantes de la isla, el Conocimiento convocó una reunión. Cuando la Distracción se dio por enterada y la Pereza llegó al lugar de encuentro, todos estuvieron presentes. Entonces el Conocimiento dijo:- Tengo una mala noticia que darles, la isla se hunde. Todas las emociones que vivían en la isla dijeron:-¡No, cómo puede ser! ¡Si nosotros vivimos aquí desde siempre! El Conocimiento repitió:- La isla se hunde. -¡Pero no puede ser! ¡Quizá estás equivocado! – el Conocimiento casi nunca se equivoca – dijo la Conciencia dándose cuenta de la verdad-. Si él dice que se hunde, debe ser porque se hunde. -¿Pero que vamos hacer ahora?- Se preguntaron los demás. Entonces el Conocimiento contestó: -Por supuesto, cada uno puede hacer lo que quiera, pero yo les sugiero que busquen la manera de dejar la isla... Construyan un barco, un bote, una balsa o algo que les permita irse, porque el que permanezca en la isla desaparecerá con ella. -¿No podrías ayudarnos? – Preguntaron todos, porque confiaban en su capacidad. – No- dijo el Conocimiento-, la Previsión y yo hemos construido un avión y en cuanto termine de decirles esto volaremos hasta la isla mas cercana.
Las emociones dijeron:- ¡No! ¡Pero, no! ¿Qué será de nosotras? Dicho esto, el Conocimiento se subió al avión con su socia y llevando de polizón al Miedo, que como no es tonto ya se había escondido en el motor, dejaron la isla. Todas las emociones, en efecto, se dedicaron a construir un bote, un barco, en velero...Todas...salvo el Amor.
Porque el Amor estaba tan relacionado con cada cosa de la isla que dijo:- Dejar esta isla...después de todo lo que viví aquí...¿Cómo podría yo dejar este arbolito, por ejemplo? Ahh...compartimos tantas cosas...
Y mientras las emociones se dedicaban a fabricar el medio para irse, el Amor se subió a cada árbol, olió cada rosa, se fue hasta la playa y se revolcó en la arena como solía hacerlo en otros tiempos. Tocó cada piedra...y acarició cada rama...Al llegar a la playa, exactamente desde donde el sol salía, su lugar favorito, quiso pensar con esa ingenuidad que tiene el amor.
-Quizá la isla se hunda por un ratito...y después resurja...¿Por qué no?- Y se quedo días y días midiendo la altura de la marea para revisar si el proceso de hundimiento no era reversible...
La isla se hundía cada vez mas...sin embargo el Amor no podía pensar en construir, porque estaba tan dolorido que solo era capaz de llorar y gemir por lo que perdería. Se le ocurrió entonces que la isla era muy grande y que aun cuando se hundiera un poco, siempre él podría refugiarse en la zona mas alta...cualquier cosa era mejor que tener que irse. Una pequeña renuncia nunca había sido un problema para él. Así que, una vez mas, tocó las piedrecitas de la orilla...y se arrastró por la arena...y otra vez se mojó los pies en la pequeña playa que antes fue enorme...
Luego, sin darse demasiado cuenta de su renuncia, caminó hacia la parte norte de la isla, que si bien no era la que mas le gustaba, era la mas elevada...
Y la isla se hundía cada día un poco más...y el Amor se refugiaba cada día en un espacio más pequeño...- después de tantas cosas que pasamos juntos- le reprochó a la isla.
Hasta que, finalmente sólo quedó una minúscula porción de suelo firme, el resto había sido tapado completamente por el agua. Justo en ese momento el Amor se dio cuenta de que la isla se estaba hundiendo de verdad. Comprendió que, si no dejaba la isla, el amor desaparecería para siempre de la faz de la tierra...
Caminando entre senderos anegados y saltando enormes charcos de agua, el Amor se dirigió a la bahía. Ya no había posibilidad de construirse una salida como la de todos, había perdido demasiado tiempo en negar lo que perdía y en llorar lo que desaparecía poco a poco ante sus ojos.
Desde allí podría ver pasar a sus compañeros en las embarcaciones. Tenía la esperanza de explicar su situación y de que alguno de sus compañeros le comprendiera y le llevara.
Observando el mar, vio venir el barco de la riqueza y le hizo señas. La Riqueza se acercó un poquito a la bahía. –Riqueza, tu que tienes un barco tan grande, ¿no me llevarías hasta la isla vecina? Yo sufrí tanto la desaparición de esta isla que no pude fabricarme un bote...y la Riqueza le contesto:- estoy tan cargada de dinero, de joyas y de piedras preciosas, que no tengo lugar para ti, lo siento...-y siguió su camino sin mirar atrás.
El Amor siguió observando, y vio venir a la Vanidad en un barco hermoso, lleno de adornos y florecitas de todos los colores. Llamaba muchísimo la atención. El Amor se estiró un poco y gritó:- ¡Vanidad...Vanidad...llévame contigo! La Vanidad miró al Amor y le dijo:- me encantaría llevarte, pero...¡Tienes un aspecto!¡Estás tan desagradable! tan sucio y tan desaliñado, perdón pero creo que afearías mi barco- y se fue.
Y así el Amor pidió ayuda a cada una de las embarcaciones. A la Constancia, a la Sensualidad, a los Celos, a la Indignación y hasta al Odio. Y cuando pensó que ya nadie más pasaría, vio acercarse un barco muy pequeño, el último, el de la Tristeza.
Tristeza, hermana- le dijo- tu que me conoces tanto, tú no me abandonarás aquí, eres tan sensible como yo..¿Me llevarás contigo?
Y la Tristeza le contestó: - Yo te llevaría, te lo aseguro, pero estoy taaaaan triste...que prefiero estar sola- y sin decir más, se alejó.
Y el Amor, pobrecito, se dio cuenta de que por haberse quedado ligado a esas cosas que tanto amaba, él i la isla iban a hundirse en el mar hasta desaparecer. Entonces se sentó en el último pedacito que quedaba de su isla a esperar el final...
De pronto el Amor escuchó que alguien chistaba:- chst, chst, chst...
Era un desconocido viejito que le hacía señales desde un bote de remos. El Amor se sorprendió:- ¿A mi?- preguntó, llevándose una mano al pecho. –Si,si- dijo el viejito-, a ti. Ven conmigo, súbete a mi bote y rema conmigo, yo te salvo. El Amor le miró y quiso darle explicaciones:- Lo que pasó fue que yo me quedé...- Entiendo- dijo el viejito sin dejarle terminar la frase-, sube.
El Amor subió al bote y juntos empezaron a remar para alejarse de la isla. No pasó mucho tiempo antes de ver como el último centímetro que quedaba a flote terminó de hundirse y la isla desaparecía para siempre.
Nunca volverá a existir una isla como esta – murmuró el Amor, quizá esperando que el viejito le contradijera y le diera alguna esperanza. – No- dijo el viejo, como esta, nunca.
Cuando llegaron a la isla vecina, el Amor comprendió que seguía vivo. Se dio cuenta de que iba a seguir existiendo. Giró sobre sus pies para agradecerle al viejecito, pero este, sin decir una palabra, se había marchado tan misteriosamente como había aparecido. Entonces, el Amor, muy intrigado, fue en busca de la Sabiduría para preguntarle:- ¿Cómo puede ser? Yo no lo conozco y él me salvó... Nadie comprendía que me hubiera quedado sin embarcación, pero él me ayudó, él me salvó y yo ni siquiera se quien es...La Sabiduría lo miró a los ojos un buen rato y dijo:- Él es el único capaz de conseguir que el amor sobreviva cuando el dolor de una perdida le hace creer que es imposible seguir adelante. El único capaz de darle una nueva oportunidad al amor cuando parece extinguirse. El que te salvó, Amor, es el Tiempo.
Jorge Bucay
miércoles, 28 de mayo de 2008
Els millors moments de Joan Clos
L'altre dia, un excompany de feina i colega del fotolog (titulat canapreguin, humor molt àcid!), em va comentar que m'havia vist a El Club en un vídeo en que es passaven els "millors moments" de Joan Clos. I resulta, que en un dels talls, surto jo currant en una roda de premsa de quan feia les pràctiques de ràdio a la Cope. Aviso: és de fa cacho! jeje almenys uns tres anyets.
El vídeo l'han fet perquè recentment s'ha proposat Joan Clos com el nou ambaixador a Turquia, i des d'El Club, han volgut recalcar uns quants motius pels quals el país de la Capadòccia ha de veure amb bons ulls l'arribada de tal personatge (i em pregunto, què collones pinta Joan Clos allà?? Segurament més del que pinta aquí pel seu partit!;). La veritat és que Clos és llueix...Genial el motiu núm. 2 (cagada monumental amb General Motors) i també el motiu núm. 4, sobre "llenguatge jurídic" (pero que empaneee), i que a més és on estic jo en cuerpo presente! oeee ;)
I segon avís: només surto un segon!!! reoeeee...Per veure el vídeo heu d'anar a la pàgina de tv3 a la carta, ja que no disposen de la funció "embeed" com bé té You Tube. Aquí teniu el link.
En fi...una curiositat per al dia d'avui...:)
El vídeo l'han fet perquè recentment s'ha proposat Joan Clos com el nou ambaixador a Turquia, i des d'El Club, han volgut recalcar uns quants motius pels quals el país de la Capadòccia ha de veure amb bons ulls l'arribada de tal personatge (i em pregunto, què collones pinta Joan Clos allà?? Segurament més del que pinta aquí pel seu partit!;). La veritat és que Clos és llueix...Genial el motiu núm. 2 (cagada monumental amb General Motors) i també el motiu núm. 4, sobre "llenguatge jurídic" (pero que empaneee), i que a més és on estic jo en cuerpo presente! oeee ;)
I segon avís: només surto un segon!!! reoeeee...Per veure el vídeo heu d'anar a la pàgina de tv3 a la carta, ja que no disposen de la funció "embeed" com bé té You Tube. Aquí teniu el link.
En fi...una curiositat per al dia d'avui...:)
miércoles, 14 de mayo de 2008
Comentaris diversos
Aquests últims dies s’han acumulat molts temes que volia comentar, i per això passo a opinar sobre diversos esdeveniments que han anat succeint:
LA TRAGÈDIA DE MYANMAR
Una autèntica desgràcia. A banda del nombre de morts, ferits, refugiats i de destrucció que ha comportat el pas del cicló Nargis, s’hi ha de sumar l’actitud de la Junta Militar birmana, que impedeix repartir amb celeritat d’urgència les ajudes que suposen la supervivència de milers de ciutadans i ciutadanes del país.
En situacions de catàstrofe natural tota ajuda és poca, i més si es tracta de països que malauradament són pobres de mena. Els queda un camí molt llarg per recórrer i, a banda, s’ha de tenir en compte l’herència psicològica que suposa una catàstrofe natural com aquesta. Si a sobre no deixes entrar a cooperants perquè ajudin, no garanteixes el destí final d’aquestes ajudes, no ets transparent i no dónes la cara, és que ets un miserable.
A la regió de Myanmar la tragèdia pot ser molt més gran si no es fa res per evitar-ho. I en aquest sentit, la comunitat internacional ha d’exercir més pressió, des dels organismes oficials fins els propis ciutadans. S’està permetent un altre règim immoral. Fins quan?
EL CARCELLER D'AMSTETTEN
Després d’unes setmanes del descobriment de l'esfeïdora història del monstre d’Amstettem, Josef Fritzl, només espero que la filla i els nens s’estiguin recuperant bé del calvari sofert. Avui a la tarda precisament ha sortit una notícia publicada a l’edició digital de El Mundo, en què la mare i els nens agraeixen, a través d’un mural pintat, les mostres de solidaritat rebudes.
Pel que fa a l’impresentable, per dir-li d’alguna manera, que diu no entendre perquè el nomenen monstre “quan els podria haver matat a tots” –paraules textuals-, li desitjo, de tot cor, que el portin a la presó més gay que existeixi i que rebi, fins el dia que es mori, la mateixa condemna que ell gratuïtament ha estat aplicant a la seva filla durant 24 anys, que són els mateixos anys que porto viscuts jo.
YOANI SÁNCHEZ
També la setmana passada, la periodista cubana Yoani Sánchez havia de recollir el premi Ortega y Gasset de periodisme digital, atorgat per el diari El País a través d’un jurat format per professionals.
Aquest premi guardona el periodisme de defensa de les llibertats, amb independència informativa i rigor, com és el cas del seu blog Generación Y, que denuncia les incongruències del règim cubà i la vida quotidiana d’aquesta jove. Yoani Sánchez també és impulsora de la publicació electrònica Des de Cuba, una edició gestionada per col·legues periodistes que rebaten les tesis del diari oficial cubà, el Granma, mitjançant el qual es comunica encara Fidel Castro amb els ciutadans.
Des d’aquí la meva felicitació per la feina ben feta, per la seva valentia i coratge, i perquè precisament gràcies a iniciatives com aquesta, Cuba podria sortir-se’n de la presó en què està immersa.
L'ADÉU A FRANK RIJKAARD
Quina llàstima, Frank. No ha pogut ser. Tot el meu suport a aquest home, que tot i que podria
haver gestionat una mica millor el vestidor, és bona persona i ho ha fet el millor que ha sabut.
A banda, no entenc com es pot ser considerat d’àngel a dimoni en 0,7 segons. Parlo de Joan Laporta i la cúpula directiva que, d’acord, se'ls li ha anat de les mans, però tot i així no justifica els atacs que estan sofrint aquests dies, o si més no, les maneres. No ens enganyem. La culpa ja sabem tots molt bé de qui és, aquí no hi ha cap de turc, aquí el que hi ha, senzillament, és cachondeo.
Es pot criticar, però no dilapidar.
DONES
Us recomano aquest article d’en Toni Vall a l’Avui, és sobre les Dones, o més aviat un home vs dona...al llarg dels anys. Que vagi de gust!
LA TRAGÈDIA DE MYANMAR
Una autèntica desgràcia. A banda del nombre de morts, ferits, refugiats i de destrucció que ha comportat el pas del cicló Nargis, s’hi ha de sumar l’actitud de la Junta Militar birmana, que impedeix repartir amb celeritat d’urgència les ajudes que suposen la supervivència de milers de ciutadans i ciutadanes del país.
En situacions de catàstrofe natural tota ajuda és poca, i més si es tracta de països que malauradament són pobres de mena. Els queda un camí molt llarg per recórrer i, a banda, s’ha de tenir en compte l’herència psicològica que suposa una catàstrofe natural com aquesta. Si a sobre no deixes entrar a cooperants perquè ajudin, no garanteixes el destí final d’aquestes ajudes, no ets transparent i no dónes la cara, és que ets un miserable.A la regió de Myanmar la tragèdia pot ser molt més gran si no es fa res per evitar-ho. I en aquest sentit, la comunitat internacional ha d’exercir més pressió, des dels organismes oficials fins els propis ciutadans. S’està permetent un altre règim immoral. Fins quan?
EL CARCELLER D'AMSTETTEN

Després d’unes setmanes del descobriment de l'esfeïdora història del monstre d’Amstettem, Josef Fritzl, només espero que la filla i els nens s’estiguin recuperant bé del calvari sofert. Avui a la tarda precisament ha sortit una notícia publicada a l’edició digital de El Mundo, en què la mare i els nens agraeixen, a través d’un mural pintat, les mostres de solidaritat rebudes.
Pel que fa a l’impresentable, per dir-li d’alguna manera, que diu no entendre perquè el nomenen monstre “quan els podria haver matat a tots” –paraules textuals-, li desitjo, de tot cor, que el portin a la presó més gay que existeixi i que rebi, fins el dia que es mori, la mateixa condemna que ell gratuïtament ha estat aplicant a la seva filla durant 24 anys, que són els mateixos anys que porto viscuts jo.
YOANI SÁNCHEZ
També la setmana passada, la periodista cubana Yoani Sánchez havia de recollir el premi Ortega y Gasset de periodisme digital, atorgat per el diari El País a través d’un jurat format per professionals.
Aquest premi guardona el periodisme de defensa de les llibertats, amb independència informativa i rigor, com és el cas del seu blog Generación Y, que denuncia les incongruències del règim cubà i la vida quotidiana d’aquesta jove. Yoani Sánchez també és impulsora de la publicació electrònica Des de Cuba, una edició gestionada per col·legues periodistes que rebaten les tesis del diari oficial cubà, el Granma, mitjançant el qual es comunica encara Fidel Castro amb els ciutadans.Des d’aquí la meva felicitació per la feina ben feta, per la seva valentia i coratge, i perquè precisament gràcies a iniciatives com aquesta, Cuba podria sortir-se’n de la presó en què està immersa.
L'ADÉU A FRANK RIJKAARD
Quina llàstima, Frank. No ha pogut ser. Tot el meu suport a aquest home, que tot i que podria
haver gestionat una mica millor el vestidor, és bona persona i ho ha fet el millor que ha sabut.A banda, no entenc com es pot ser considerat d’àngel a dimoni en 0,7 segons. Parlo de Joan Laporta i la cúpula directiva que, d’acord, se'ls li ha anat de les mans, però tot i així no justifica els atacs que estan sofrint aquests dies, o si més no, les maneres. No ens enganyem. La culpa ja sabem tots molt bé de qui és, aquí no hi ha cap de turc, aquí el que hi ha, senzillament, és cachondeo.
Es pot criticar, però no dilapidar.
DONES
Us recomano aquest article d’en Toni Vall a l’Avui, és sobre les Dones, o més aviat un home vs dona...al llarg dels anys. Que vagi de gust!
martes, 29 de abril de 2008
lunes, 28 de abril de 2008
Franki de Terrassa
Qui és el famós Franki de Terrassa?
Hola gent,
Estava jo tan plàcidament a casa meva quan de cop i volta he començat a sentir merder al carrer. Els cotxes estaven pitant i se sentien unes veus de lluny. Me atansat a la finestra i pam: mani a favor d'en Franki de Terrassa.
Suposo que una no està acostumada a veure manifestacions sota casa seva :) Deurien ser unes 200 persones, joves, clamant la llibertat del jove egarenc. I aleshores he caigut que aquest cas em sonava, que n'havia vist pintades per les carreteres però exactament no sabia en què consistia el tema.
I bé, això de les noves tecnologies està molt bé, i m'he llegit una mica la història d'aquest noi:
Detenen l'egarenc Franki, condemnat per haver ultratjat la bandera espanyola Racó català.cat
Empresonat en Franki de Terrassa Blog de l'Assemblea Comarcal del Penedès
Que creieu que s'hauria de fer? Voleu dir que el xaval l'ha feta tan grossa? Per què estic pensant això ara?
En fi, el debat, si s'anima, està servit!
muak
Hola gent,
Estava jo tan plàcidament a casa meva quan de cop i volta he començat a sentir merder al carrer. Els cotxes estaven pitant i se sentien unes veus de lluny. Me atansat a la finestra i pam: mani a favor d'en Franki de Terrassa.
Suposo que una no està acostumada a veure manifestacions sota casa seva :) Deurien ser unes 200 persones, joves, clamant la llibertat del jove egarenc. I aleshores he caigut que aquest cas em sonava, que n'havia vist pintades per les carreteres però exactament no sabia en què consistia el tema.
I bé, això de les noves tecnologies està molt bé, i m'he llegit una mica la història d'aquest noi:
Detenen l'egarenc Franki, condemnat per haver ultratjat la bandera espanyola Racó català.cat
Empresonat en Franki de Terrassa Blog de l'Assemblea Comarcal del Penedès
Que creieu que s'hauria de fer? Voleu dir que el xaval l'ha feta tan grossa? Per què estic pensant això ara?
En fi, el debat, si s'anima, està servit!
muak
Suscribirse a:
Entradas (Atom)