Hola gent!
Aquest matí he consultat l'edició digital d'alguns diaris i he vist com una cadena de notícies americana ha innovat d'una manera molt futurista en el tema de les connexions en directe.
Us poso en context: estem en ple seguiment de l'escrutini de les eleccions de qui serà, i és ja (per fi!), nou president electe dels Estats Units, el carismàtic Barack Obama. Totes les televisions del món fan el seu gran desplegament per a la cobertura informativa: corresponsals a diversos punts estratègics, connexions en directe, platós mòbils, etc. Però n'hi ha una que vol anar una mica més enllà i sorprendre tothom, la CNN.
El mascle i presentador de l'informatiu especial en qüestió, Wolf Blitzer, des de plató anuncia el que serà un 'hit' en la història de la televisió. Vol connectar amb Chicago, des d'on s'esperen les últimes notícies sobre Obama. Per fer-ho, introdueix a la periodista Jessica Yellin.
De cop i volta, apareix al mateix plató, com si d'un fantasma es tractés la fèmina periodista, en plan holograma. Les notícies la comparen amb la saga pel·liculera d'Star Wars, on la princesa Leyla també apareix teletransportada en tres dimensions.
Per dur això a terme, han col·locat a la noia dins una "tenda" especial instal·lada a Chicago, envoltada de 35 càmeres d'alta definció que la filmen des de múltiples angles diferents. Dues empreses israelianes (!!!) han estat les encarregades de dur a terme tal innovació televisiva.
I jo em pregunto: quan tingui 50 anys, o vés a saber quan, es faran així les connexions en directe? estem parlant de la televisió del futur?
Segurament encara és d'hora i en tot cas els temps ens ho dirà tot, però sí que és cert que la CNN és pionera en fer les entrevistes informatives a distància dins un mateix quadre, podríem anomenar-lo, escènic. Ja no calen dues pantelletes separades dins la tele, ni la combinació de dues imatges diferents des de punts diferents. Ara, el que anirà evolucionant és la introducció d'una dins l'altra. Dues imatges enregistrades en llocs diferents, a milers de quilòmetres de distància, al mateix moment i que es fonen en una sola.
Dos canvis significatius en una mateixa nit: la televisió del futur s'estrena la mateixa nit en què Barack Obama és escollit nou president dels Estats Units.
Aquí teniu el vídeo, no té desperdici el so d'acompanyament en plan acció:
jueves, 6 de noviembre de 2008
martes, 14 de octubre de 2008
Sancho returns?
Hola gent!
Regalet que m'ha donat avui la Taipper...moltes gràcies guapa. Al igual que ella l'ha volgut compartir amb mi, jo també ho vull fer amb vosaltres.
I mira que passen coses, eh...
I mira que se n'han fet d'altres, ehhhh....
I mira que de vegades costa, eeehhhhhhhhhh....
Tot plegat, per sort, tot continuaaa!!!
Hi ha moltes coses a comentar.
Show must go on
Regalet que m'ha donat avui la Taipper...moltes gràcies guapa. Al igual que ella l'ha volgut compartir amb mi, jo també ho vull fer amb vosaltres.
I mira que passen coses, eh...
I mira que se n'han fet d'altres, ehhhh....
I mira que de vegades costa, eeehhhhhhhhhh....
Tot plegat, per sort, tot continuaaa!!!
Hi ha moltes coses a comentar.
Show must go on
miércoles, 25 de junio de 2008
La Isla de los Sentimientos
Hola gent,
Després de pràcticament un mes sense aparèixer, penjo un conte que vaig llegir fa uns mesos i que l'altra dia vam comentar amb una amiga. Curiosament, també unes setmanes enrera, per casualitat el vaig poder escoltar en boca de Jorge Bucay, qui sempre el recita per explicar, de manera general, els desamors.
Hubo una vez, una isla donde habitaban todas las emociones y todos los sentimientos humanos que existen. Convivían por supuesto, el temor, la sabiduría, el amor, la angustia, la envidia, el odio... Todos estaban allí. A pesar de los roces naturales de la convivencia, la vida era sumamente tranquila e incluso previsible. A veces la Rutina hacía que el Aburrimiento se quedara dormido o el Impulso armaba algún escándalo, pero muchas veces la Constancia lograba aquietar el Descontento.
Un día, inesperadamente para todos los habitantes de la isla, el Conocimiento convocó una reunión. Cuando la Distracción se dio por enterada y la Pereza llegó al lugar de encuentro, todos estuvieron presentes. Entonces el Conocimiento dijo:- Tengo una mala noticia que darles, la isla se hunde. Todas las emociones que vivían en la isla dijeron:-¡No, cómo puede ser! ¡Si nosotros vivimos aquí desde siempre! El Conocimiento repitió:- La isla se hunde. -¡Pero no puede ser! ¡Quizá estás equivocado! – el Conocimiento casi nunca se equivoca – dijo la Conciencia dándose cuenta de la verdad-. Si él dice que se hunde, debe ser porque se hunde. -¿Pero que vamos hacer ahora?- Se preguntaron los demás. Entonces el Conocimiento contestó: -Por supuesto, cada uno puede hacer lo que quiera, pero yo les sugiero que busquen la manera de dejar la isla... Construyan un barco, un bote, una balsa o algo que les permita irse, porque el que permanezca en la isla desaparecerá con ella. -¿No podrías ayudarnos? – Preguntaron todos, porque confiaban en su capacidad. – No- dijo el Conocimiento-, la Previsión y yo hemos construido un avión y en cuanto termine de decirles esto volaremos hasta la isla mas cercana.
Las emociones dijeron:- ¡No! ¡Pero, no! ¿Qué será de nosotras? Dicho esto, el Conocimiento se subió al avión con su socia y llevando de polizón al Miedo, que como no es tonto ya se había escondido en el motor, dejaron la isla. Todas las emociones, en efecto, se dedicaron a construir un bote, un barco, en velero...Todas...salvo el Amor.
Porque el Amor estaba tan relacionado con cada cosa de la isla que dijo:- Dejar esta isla...después de todo lo que viví aquí...¿Cómo podría yo dejar este arbolito, por ejemplo? Ahh...compartimos tantas cosas...
Y mientras las emociones se dedicaban a fabricar el medio para irse, el Amor se subió a cada árbol, olió cada rosa, se fue hasta la playa y se revolcó en la arena como solía hacerlo en otros tiempos. Tocó cada piedra...y acarició cada rama...Al llegar a la playa, exactamente desde donde el sol salía, su lugar favorito, quiso pensar con esa ingenuidad que tiene el amor.
-Quizá la isla se hunda por un ratito...y después resurja...¿Por qué no?- Y se quedo días y días midiendo la altura de la marea para revisar si el proceso de hundimiento no era reversible...
La isla se hundía cada vez mas...sin embargo el Amor no podía pensar en construir, porque estaba tan dolorido que solo era capaz de llorar y gemir por lo que perdería. Se le ocurrió entonces que la isla era muy grande y que aun cuando se hundiera un poco, siempre él podría refugiarse en la zona mas alta...cualquier cosa era mejor que tener que irse. Una pequeña renuncia nunca había sido un problema para él. Así que, una vez mas, tocó las piedrecitas de la orilla...y se arrastró por la arena...y otra vez se mojó los pies en la pequeña playa que antes fue enorme...
Luego, sin darse demasiado cuenta de su renuncia, caminó hacia la parte norte de la isla, que si bien no era la que mas le gustaba, era la mas elevada...
Y la isla se hundía cada día un poco más...y el Amor se refugiaba cada día en un espacio más pequeño...- después de tantas cosas que pasamos juntos- le reprochó a la isla.
Hasta que, finalmente sólo quedó una minúscula porción de suelo firme, el resto había sido tapado completamente por el agua. Justo en ese momento el Amor se dio cuenta de que la isla se estaba hundiendo de verdad. Comprendió que, si no dejaba la isla, el amor desaparecería para siempre de la faz de la tierra...
Caminando entre senderos anegados y saltando enormes charcos de agua, el Amor se dirigió a la bahía. Ya no había posibilidad de construirse una salida como la de todos, había perdido demasiado tiempo en negar lo que perdía y en llorar lo que desaparecía poco a poco ante sus ojos.
Desde allí podría ver pasar a sus compañeros en las embarcaciones. Tenía la esperanza de explicar su situación y de que alguno de sus compañeros le comprendiera y le llevara.
Observando el mar, vio venir el barco de la riqueza y le hizo señas. La Riqueza se acercó un poquito a la bahía. –Riqueza, tu que tienes un barco tan grande, ¿no me llevarías hasta la isla vecina? Yo sufrí tanto la desaparición de esta isla que no pude fabricarme un bote...y la Riqueza le contesto:- estoy tan cargada de dinero, de joyas y de piedras preciosas, que no tengo lugar para ti, lo siento...-y siguió su camino sin mirar atrás.
El Amor siguió observando, y vio venir a la Vanidad en un barco hermoso, lleno de adornos y florecitas de todos los colores. Llamaba muchísimo la atención. El Amor se estiró un poco y gritó:- ¡Vanidad...Vanidad...llévame contigo! La Vanidad miró al Amor y le dijo:- me encantaría llevarte, pero...¡Tienes un aspecto!¡Estás tan desagradable! tan sucio y tan desaliñado, perdón pero creo que afearías mi barco- y se fue.
Y así el Amor pidió ayuda a cada una de las embarcaciones. A la Constancia, a la Sensualidad, a los Celos, a la Indignación y hasta al Odio. Y cuando pensó que ya nadie más pasaría, vio acercarse un barco muy pequeño, el último, el de la Tristeza.
Tristeza, hermana- le dijo- tu que me conoces tanto, tú no me abandonarás aquí, eres tan sensible como yo..¿Me llevarás contigo?
Y la Tristeza le contestó: - Yo te llevaría, te lo aseguro, pero estoy taaaaan triste...que prefiero estar sola- y sin decir más, se alejó.
Y el Amor, pobrecito, se dio cuenta de que por haberse quedado ligado a esas cosas que tanto amaba, él i la isla iban a hundirse en el mar hasta desaparecer. Entonces se sentó en el último pedacito que quedaba de su isla a esperar el final...
De pronto el Amor escuchó que alguien chistaba:- chst, chst, chst...
Era un desconocido viejito que le hacía señales desde un bote de remos. El Amor se sorprendió:- ¿A mi?- preguntó, llevándose una mano al pecho. –Si,si- dijo el viejito-, a ti. Ven conmigo, súbete a mi bote y rema conmigo, yo te salvo. El Amor le miró y quiso darle explicaciones:- Lo que pasó fue que yo me quedé...- Entiendo- dijo el viejito sin dejarle terminar la frase-, sube.
El Amor subió al bote y juntos empezaron a remar para alejarse de la isla. No pasó mucho tiempo antes de ver como el último centímetro que quedaba a flote terminó de hundirse y la isla desaparecía para siempre.
Nunca volverá a existir una isla como esta – murmuró el Amor, quizá esperando que el viejito le contradijera y le diera alguna esperanza. – No- dijo el viejo, como esta, nunca.
Cuando llegaron a la isla vecina, el Amor comprendió que seguía vivo. Se dio cuenta de que iba a seguir existiendo. Giró sobre sus pies para agradecerle al viejecito, pero este, sin decir una palabra, se había marchado tan misteriosamente como había aparecido. Entonces, el Amor, muy intrigado, fue en busca de la Sabiduría para preguntarle:- ¿Cómo puede ser? Yo no lo conozco y él me salvó... Nadie comprendía que me hubiera quedado sin embarcación, pero él me ayudó, él me salvó y yo ni siquiera se quien es...La Sabiduría lo miró a los ojos un buen rato y dijo:- Él es el único capaz de conseguir que el amor sobreviva cuando el dolor de una perdida le hace creer que es imposible seguir adelante. El único capaz de darle una nueva oportunidad al amor cuando parece extinguirse. El que te salvó, Amor, es el Tiempo.
Jorge Bucay
Després de pràcticament un mes sense aparèixer, penjo un conte que vaig llegir fa uns mesos i que l'altra dia vam comentar amb una amiga. Curiosament, també unes setmanes enrera, per casualitat el vaig poder escoltar en boca de Jorge Bucay, qui sempre el recita per explicar, de manera general, els desamors.
Hubo una vez, una isla donde habitaban todas las emociones y todos los sentimientos humanos que existen. Convivían por supuesto, el temor, la sabiduría, el amor, la angustia, la envidia, el odio... Todos estaban allí. A pesar de los roces naturales de la convivencia, la vida era sumamente tranquila e incluso previsible. A veces la Rutina hacía que el Aburrimiento se quedara dormido o el Impulso armaba algún escándalo, pero muchas veces la Constancia lograba aquietar el Descontento.
Un día, inesperadamente para todos los habitantes de la isla, el Conocimiento convocó una reunión. Cuando la Distracción se dio por enterada y la Pereza llegó al lugar de encuentro, todos estuvieron presentes. Entonces el Conocimiento dijo:- Tengo una mala noticia que darles, la isla se hunde. Todas las emociones que vivían en la isla dijeron:-¡No, cómo puede ser! ¡Si nosotros vivimos aquí desde siempre! El Conocimiento repitió:- La isla se hunde. -¡Pero no puede ser! ¡Quizá estás equivocado! – el Conocimiento casi nunca se equivoca – dijo la Conciencia dándose cuenta de la verdad-. Si él dice que se hunde, debe ser porque se hunde. -¿Pero que vamos hacer ahora?- Se preguntaron los demás. Entonces el Conocimiento contestó: -Por supuesto, cada uno puede hacer lo que quiera, pero yo les sugiero que busquen la manera de dejar la isla... Construyan un barco, un bote, una balsa o algo que les permita irse, porque el que permanezca en la isla desaparecerá con ella. -¿No podrías ayudarnos? – Preguntaron todos, porque confiaban en su capacidad. – No- dijo el Conocimiento-, la Previsión y yo hemos construido un avión y en cuanto termine de decirles esto volaremos hasta la isla mas cercana.
Las emociones dijeron:- ¡No! ¡Pero, no! ¿Qué será de nosotras? Dicho esto, el Conocimiento se subió al avión con su socia y llevando de polizón al Miedo, que como no es tonto ya se había escondido en el motor, dejaron la isla. Todas las emociones, en efecto, se dedicaron a construir un bote, un barco, en velero...Todas...salvo el Amor.
Porque el Amor estaba tan relacionado con cada cosa de la isla que dijo:- Dejar esta isla...después de todo lo que viví aquí...¿Cómo podría yo dejar este arbolito, por ejemplo? Ahh...compartimos tantas cosas...
Y mientras las emociones se dedicaban a fabricar el medio para irse, el Amor se subió a cada árbol, olió cada rosa, se fue hasta la playa y se revolcó en la arena como solía hacerlo en otros tiempos. Tocó cada piedra...y acarició cada rama...Al llegar a la playa, exactamente desde donde el sol salía, su lugar favorito, quiso pensar con esa ingenuidad que tiene el amor.
-Quizá la isla se hunda por un ratito...y después resurja...¿Por qué no?- Y se quedo días y días midiendo la altura de la marea para revisar si el proceso de hundimiento no era reversible...
La isla se hundía cada vez mas...sin embargo el Amor no podía pensar en construir, porque estaba tan dolorido que solo era capaz de llorar y gemir por lo que perdería. Se le ocurrió entonces que la isla era muy grande y que aun cuando se hundiera un poco, siempre él podría refugiarse en la zona mas alta...cualquier cosa era mejor que tener que irse. Una pequeña renuncia nunca había sido un problema para él. Así que, una vez mas, tocó las piedrecitas de la orilla...y se arrastró por la arena...y otra vez se mojó los pies en la pequeña playa que antes fue enorme...
Luego, sin darse demasiado cuenta de su renuncia, caminó hacia la parte norte de la isla, que si bien no era la que mas le gustaba, era la mas elevada...
Y la isla se hundía cada día un poco más...y el Amor se refugiaba cada día en un espacio más pequeño...- después de tantas cosas que pasamos juntos- le reprochó a la isla.
Hasta que, finalmente sólo quedó una minúscula porción de suelo firme, el resto había sido tapado completamente por el agua. Justo en ese momento el Amor se dio cuenta de que la isla se estaba hundiendo de verdad. Comprendió que, si no dejaba la isla, el amor desaparecería para siempre de la faz de la tierra...
Caminando entre senderos anegados y saltando enormes charcos de agua, el Amor se dirigió a la bahía. Ya no había posibilidad de construirse una salida como la de todos, había perdido demasiado tiempo en negar lo que perdía y en llorar lo que desaparecía poco a poco ante sus ojos.
Desde allí podría ver pasar a sus compañeros en las embarcaciones. Tenía la esperanza de explicar su situación y de que alguno de sus compañeros le comprendiera y le llevara.
Observando el mar, vio venir el barco de la riqueza y le hizo señas. La Riqueza se acercó un poquito a la bahía. –Riqueza, tu que tienes un barco tan grande, ¿no me llevarías hasta la isla vecina? Yo sufrí tanto la desaparición de esta isla que no pude fabricarme un bote...y la Riqueza le contesto:- estoy tan cargada de dinero, de joyas y de piedras preciosas, que no tengo lugar para ti, lo siento...-y siguió su camino sin mirar atrás.
El Amor siguió observando, y vio venir a la Vanidad en un barco hermoso, lleno de adornos y florecitas de todos los colores. Llamaba muchísimo la atención. El Amor se estiró un poco y gritó:- ¡Vanidad...Vanidad...llévame contigo! La Vanidad miró al Amor y le dijo:- me encantaría llevarte, pero...¡Tienes un aspecto!¡Estás tan desagradable! tan sucio y tan desaliñado, perdón pero creo que afearías mi barco- y se fue.
Y así el Amor pidió ayuda a cada una de las embarcaciones. A la Constancia, a la Sensualidad, a los Celos, a la Indignación y hasta al Odio. Y cuando pensó que ya nadie más pasaría, vio acercarse un barco muy pequeño, el último, el de la Tristeza.
Tristeza, hermana- le dijo- tu que me conoces tanto, tú no me abandonarás aquí, eres tan sensible como yo..¿Me llevarás contigo?
Y la Tristeza le contestó: - Yo te llevaría, te lo aseguro, pero estoy taaaaan triste...que prefiero estar sola- y sin decir más, se alejó.
Y el Amor, pobrecito, se dio cuenta de que por haberse quedado ligado a esas cosas que tanto amaba, él i la isla iban a hundirse en el mar hasta desaparecer. Entonces se sentó en el último pedacito que quedaba de su isla a esperar el final...
De pronto el Amor escuchó que alguien chistaba:- chst, chst, chst...
Era un desconocido viejito que le hacía señales desde un bote de remos. El Amor se sorprendió:- ¿A mi?- preguntó, llevándose una mano al pecho. –Si,si- dijo el viejito-, a ti. Ven conmigo, súbete a mi bote y rema conmigo, yo te salvo. El Amor le miró y quiso darle explicaciones:- Lo que pasó fue que yo me quedé...- Entiendo- dijo el viejito sin dejarle terminar la frase-, sube.
El Amor subió al bote y juntos empezaron a remar para alejarse de la isla. No pasó mucho tiempo antes de ver como el último centímetro que quedaba a flote terminó de hundirse y la isla desaparecía para siempre.
Nunca volverá a existir una isla como esta – murmuró el Amor, quizá esperando que el viejito le contradijera y le diera alguna esperanza. – No- dijo el viejo, como esta, nunca.
Cuando llegaron a la isla vecina, el Amor comprendió que seguía vivo. Se dio cuenta de que iba a seguir existiendo. Giró sobre sus pies para agradecerle al viejecito, pero este, sin decir una palabra, se había marchado tan misteriosamente como había aparecido. Entonces, el Amor, muy intrigado, fue en busca de la Sabiduría para preguntarle:- ¿Cómo puede ser? Yo no lo conozco y él me salvó... Nadie comprendía que me hubiera quedado sin embarcación, pero él me ayudó, él me salvó y yo ni siquiera se quien es...La Sabiduría lo miró a los ojos un buen rato y dijo:- Él es el único capaz de conseguir que el amor sobreviva cuando el dolor de una perdida le hace creer que es imposible seguir adelante. El único capaz de darle una nueva oportunidad al amor cuando parece extinguirse. El que te salvó, Amor, es el Tiempo.
Jorge Bucay
miércoles, 28 de mayo de 2008
Els millors moments de Joan Clos
L'altre dia, un excompany de feina i colega del fotolog (titulat canapreguin, humor molt àcid!), em va comentar que m'havia vist a El Club en un vídeo en que es passaven els "millors moments" de Joan Clos. I resulta, que en un dels talls, surto jo currant en una roda de premsa de quan feia les pràctiques de ràdio a la Cope. Aviso: és de fa cacho! jeje almenys uns tres anyets.
El vídeo l'han fet perquè recentment s'ha proposat Joan Clos com el nou ambaixador a Turquia, i des d'El Club, han volgut recalcar uns quants motius pels quals el país de la Capadòccia ha de veure amb bons ulls l'arribada de tal personatge (i em pregunto, què collones pinta Joan Clos allà?? Segurament més del que pinta aquí pel seu partit!;). La veritat és que Clos és llueix...Genial el motiu núm. 2 (cagada monumental amb General Motors) i també el motiu núm. 4, sobre "llenguatge jurídic" (pero que empaneee), i que a més és on estic jo en cuerpo presente! oeee ;)
I segon avís: només surto un segon!!! reoeeee...Per veure el vídeo heu d'anar a la pàgina de tv3 a la carta, ja que no disposen de la funció "embeed" com bé té You Tube. Aquí teniu el link.
En fi...una curiositat per al dia d'avui...:)
El vídeo l'han fet perquè recentment s'ha proposat Joan Clos com el nou ambaixador a Turquia, i des d'El Club, han volgut recalcar uns quants motius pels quals el país de la Capadòccia ha de veure amb bons ulls l'arribada de tal personatge (i em pregunto, què collones pinta Joan Clos allà?? Segurament més del que pinta aquí pel seu partit!;). La veritat és que Clos és llueix...Genial el motiu núm. 2 (cagada monumental amb General Motors) i també el motiu núm. 4, sobre "llenguatge jurídic" (pero que empaneee), i que a més és on estic jo en cuerpo presente! oeee ;)
I segon avís: només surto un segon!!! reoeeee...Per veure el vídeo heu d'anar a la pàgina de tv3 a la carta, ja que no disposen de la funció "embeed" com bé té You Tube. Aquí teniu el link.
En fi...una curiositat per al dia d'avui...:)
miércoles, 14 de mayo de 2008
Comentaris diversos
Aquests últims dies s’han acumulat molts temes que volia comentar, i per això passo a opinar sobre diversos esdeveniments que han anat succeint:
LA TRAGÈDIA DE MYANMAR
Una autèntica desgràcia. A banda del nombre de morts, ferits, refugiats i de destrucció que ha comportat el pas del cicló Nargis, s’hi ha de sumar l’actitud de la Junta Militar birmana, que impedeix repartir amb celeritat d’urgència les ajudes que suposen la supervivència de milers de ciutadans i ciutadanes del país.
En situacions de catàstrofe natural tota ajuda és poca, i més si es tracta de països que malauradament són pobres de mena. Els queda un camí molt llarg per recórrer i, a banda, s’ha de tenir en compte l’herència psicològica que suposa una catàstrofe natural com aquesta. Si a sobre no deixes entrar a cooperants perquè ajudin, no garanteixes el destí final d’aquestes ajudes, no ets transparent i no dónes la cara, és que ets un miserable.
A la regió de Myanmar la tragèdia pot ser molt més gran si no es fa res per evitar-ho. I en aquest sentit, la comunitat internacional ha d’exercir més pressió, des dels organismes oficials fins els propis ciutadans. S’està permetent un altre règim immoral. Fins quan?
EL CARCELLER D'AMSTETTEN
Després d’unes setmanes del descobriment de l'esfeïdora història del monstre d’Amstettem, Josef Fritzl, només espero que la filla i els nens s’estiguin recuperant bé del calvari sofert. Avui a la tarda precisament ha sortit una notícia publicada a l’edició digital de El Mundo, en què la mare i els nens agraeixen, a través d’un mural pintat, les mostres de solidaritat rebudes.
Pel que fa a l’impresentable, per dir-li d’alguna manera, que diu no entendre perquè el nomenen monstre “quan els podria haver matat a tots” –paraules textuals-, li desitjo, de tot cor, que el portin a la presó més gay que existeixi i que rebi, fins el dia que es mori, la mateixa condemna que ell gratuïtament ha estat aplicant a la seva filla durant 24 anys, que són els mateixos anys que porto viscuts jo.
YOANI SÁNCHEZ
També la setmana passada, la periodista cubana Yoani Sánchez havia de recollir el premi Ortega y Gasset de periodisme digital, atorgat per el diari El País a través d’un jurat format per professionals.
Aquest premi guardona el periodisme de defensa de les llibertats, amb independència informativa i rigor, com és el cas del seu blog Generación Y, que denuncia les incongruències del règim cubà i la vida quotidiana d’aquesta jove. Yoani Sánchez també és impulsora de la publicació electrònica Des de Cuba, una edició gestionada per col·legues periodistes que rebaten les tesis del diari oficial cubà, el Granma, mitjançant el qual es comunica encara Fidel Castro amb els ciutadans.
Des d’aquí la meva felicitació per la feina ben feta, per la seva valentia i coratge, i perquè precisament gràcies a iniciatives com aquesta, Cuba podria sortir-se’n de la presó en què està immersa.
L'ADÉU A FRANK RIJKAARD
Quina llàstima, Frank. No ha pogut ser. Tot el meu suport a aquest home, que tot i que podria
haver gestionat una mica millor el vestidor, és bona persona i ho ha fet el millor que ha sabut.
A banda, no entenc com es pot ser considerat d’àngel a dimoni en 0,7 segons. Parlo de Joan Laporta i la cúpula directiva que, d’acord, se'ls li ha anat de les mans, però tot i així no justifica els atacs que estan sofrint aquests dies, o si més no, les maneres. No ens enganyem. La culpa ja sabem tots molt bé de qui és, aquí no hi ha cap de turc, aquí el que hi ha, senzillament, és cachondeo.
Es pot criticar, però no dilapidar.
DONES
Us recomano aquest article d’en Toni Vall a l’Avui, és sobre les Dones, o més aviat un home vs dona...al llarg dels anys. Que vagi de gust!
LA TRAGÈDIA DE MYANMAR
Una autèntica desgràcia. A banda del nombre de morts, ferits, refugiats i de destrucció que ha comportat el pas del cicló Nargis, s’hi ha de sumar l’actitud de la Junta Militar birmana, que impedeix repartir amb celeritat d’urgència les ajudes que suposen la supervivència de milers de ciutadans i ciutadanes del país.
En situacions de catàstrofe natural tota ajuda és poca, i més si es tracta de països que malauradament són pobres de mena. Els queda un camí molt llarg per recórrer i, a banda, s’ha de tenir en compte l’herència psicològica que suposa una catàstrofe natural com aquesta. Si a sobre no deixes entrar a cooperants perquè ajudin, no garanteixes el destí final d’aquestes ajudes, no ets transparent i no dónes la cara, és que ets un miserable.A la regió de Myanmar la tragèdia pot ser molt més gran si no es fa res per evitar-ho. I en aquest sentit, la comunitat internacional ha d’exercir més pressió, des dels organismes oficials fins els propis ciutadans. S’està permetent un altre règim immoral. Fins quan?
EL CARCELLER D'AMSTETTEN
Després d’unes setmanes del descobriment de l'esfeïdora història del monstre d’Amstettem, Josef Fritzl, només espero que la filla i els nens s’estiguin recuperant bé del calvari sofert. Avui a la tarda precisament ha sortit una notícia publicada a l’edició digital de El Mundo, en què la mare i els nens agraeixen, a través d’un mural pintat, les mostres de solidaritat rebudes.
Pel que fa a l’impresentable, per dir-li d’alguna manera, que diu no entendre perquè el nomenen monstre “quan els podria haver matat a tots” –paraules textuals-, li desitjo, de tot cor, que el portin a la presó més gay que existeixi i que rebi, fins el dia que es mori, la mateixa condemna que ell gratuïtament ha estat aplicant a la seva filla durant 24 anys, que són els mateixos anys que porto viscuts jo.
YOANI SÁNCHEZ
També la setmana passada, la periodista cubana Yoani Sánchez havia de recollir el premi Ortega y Gasset de periodisme digital, atorgat per el diari El País a través d’un jurat format per professionals.
Aquest premi guardona el periodisme de defensa de les llibertats, amb independència informativa i rigor, com és el cas del seu blog Generación Y, que denuncia les incongruències del règim cubà i la vida quotidiana d’aquesta jove. Yoani Sánchez també és impulsora de la publicació electrònica Des de Cuba, una edició gestionada per col·legues periodistes que rebaten les tesis del diari oficial cubà, el Granma, mitjançant el qual es comunica encara Fidel Castro amb els ciutadans.Des d’aquí la meva felicitació per la feina ben feta, per la seva valentia i coratge, i perquè precisament gràcies a iniciatives com aquesta, Cuba podria sortir-se’n de la presó en què està immersa.
L'ADÉU A FRANK RIJKAARD
Quina llàstima, Frank. No ha pogut ser. Tot el meu suport a aquest home, que tot i que podria
haver gestionat una mica millor el vestidor, és bona persona i ho ha fet el millor que ha sabut.A banda, no entenc com es pot ser considerat d’àngel a dimoni en 0,7 segons. Parlo de Joan Laporta i la cúpula directiva que, d’acord, se'ls li ha anat de les mans, però tot i així no justifica els atacs que estan sofrint aquests dies, o si més no, les maneres. No ens enganyem. La culpa ja sabem tots molt bé de qui és, aquí no hi ha cap de turc, aquí el que hi ha, senzillament, és cachondeo.
Es pot criticar, però no dilapidar.
DONES
Us recomano aquest article d’en Toni Vall a l’Avui, és sobre les Dones, o més aviat un home vs dona...al llarg dels anys. Que vagi de gust!
martes, 29 de abril de 2008
lunes, 28 de abril de 2008
Franki de Terrassa
Qui és el famós Franki de Terrassa?
Hola gent,
Estava jo tan plàcidament a casa meva quan de cop i volta he començat a sentir merder al carrer. Els cotxes estaven pitant i se sentien unes veus de lluny. Me atansat a la finestra i pam: mani a favor d'en Franki de Terrassa.
Suposo que una no està acostumada a veure manifestacions sota casa seva :) Deurien ser unes 200 persones, joves, clamant la llibertat del jove egarenc. I aleshores he caigut que aquest cas em sonava, que n'havia vist pintades per les carreteres però exactament no sabia en què consistia el tema.
I bé, això de les noves tecnologies està molt bé, i m'he llegit una mica la història d'aquest noi:
Detenen l'egarenc Franki, condemnat per haver ultratjat la bandera espanyola Racó català.cat
Empresonat en Franki de Terrassa Blog de l'Assemblea Comarcal del Penedès
Que creieu que s'hauria de fer? Voleu dir que el xaval l'ha feta tan grossa? Per què estic pensant això ara?
En fi, el debat, si s'anima, està servit!
muak
Hola gent,
Estava jo tan plàcidament a casa meva quan de cop i volta he començat a sentir merder al carrer. Els cotxes estaven pitant i se sentien unes veus de lluny. Me atansat a la finestra i pam: mani a favor d'en Franki de Terrassa.
Suposo que una no està acostumada a veure manifestacions sota casa seva :) Deurien ser unes 200 persones, joves, clamant la llibertat del jove egarenc. I aleshores he caigut que aquest cas em sonava, que n'havia vist pintades per les carreteres però exactament no sabia en què consistia el tema.
I bé, això de les noves tecnologies està molt bé, i m'he llegit una mica la història d'aquest noi:
Detenen l'egarenc Franki, condemnat per haver ultratjat la bandera espanyola Racó català.cat
Empresonat en Franki de Terrassa Blog de l'Assemblea Comarcal del Penedès
Que creieu que s'hauria de fer? Voleu dir que el xaval l'ha feta tan grossa? Per què estic pensant això ara?
En fi, el debat, si s'anima, està servit!
muak
sábado, 26 de abril de 2008
3NOTIS+1REPORTATGE
Repàs de la premsa:
Un espejismo sexual La Vanguardia 26/04/2008.
Al menos 15 muertos en varios enfrentamientos entre sicarios en Tijuana La Vanguardia 26/04/2008
Una jaima marroquí cambia el acento a la Feria de Abril El Periódico 26/04/2008
Reportatge: Miss Anniela: Musa y artista El País 26/04/2008
(Us recomano una versió espanyola d'aquest tipus d'art, visiteu el link de flickr de la meva veina i companya de feina, Montserrat Vilimelis, una artista de la fotografia!)
martes, 22 de abril de 2008
Damas de Blanco
La policía cubana dispersa por la fuerza una protesta de las Damas de Blanco El Mundo, 22/04/008
Ahir va sortir en l’edició digital d’alguns diaris aquesta notícia, referent a les Damas de Blanco cubanes, que són dones, mares, filles i germanes de dissidents cubans que en algun moment de les seves vides van fer front al règim, ja fos a través dels seus articles periodístics (molts dels presos són escriptors i periodistes coneguts), de les seves manifestacions polítiques o, senzillament, de les seves idees.
D’això ells en denominen la Primavera Negra de 2003, quan el règim cubà encapçalat per Fidel Castro va cercar en un mateix dia 75 persones acusades d’espionatge i traïció al règim, i les van condemnar en uns judicis que no van ser gaire clars i a porta tancada (esto huele mal...). De fet, podeu veure algunes de les sentències aquí. Les acusacions: “peligrosos mercenarios al servicio del imperio del Norte”, “actos contra la independencia o la integridad territorial del estado”. Etcètera, etcètera…
Les familiars d’aquests presos van decidir engegar aquest moviment, que si bé està clarament inspirat en la simbologia emprada per les pioneres i lluitadores Madres de la Plaza Mayo, amb el color blanc de rerefons. Tot i que les argentines porten el mocador, i les cubanes la samarreta, les Madres no els hi donen suport, ja que pensen que són un instrument polític més dels Estats Units (i vet aquí, sempre els Estats Units...).
D’altra banda, la comunitat internacional ha recolzat clarament aquest moviment, i se’ls ha atorgat premis en favor de la defensa dels drets humans, com el Premi Sarajov per la llibertat de pensament (atorgat pel Parlament Europeu, no van poder anar ni a recollir el premi) o el Human Rights First (d’una ONG novaiorquesa). Inclús un dels presoners alliberats per allò de no alimentar el mite i per acabar en un hospital, un emprenedor de l’anomenat Proyecto Varela, ha estat nominat al Premi Nobel de la Pau.
Bé, aquí us recullo la notícia donada per TVE ahir, penso que la reflexió s’ho val. Quan hi haurà canvis reals a Cuba?
No vull tampoc perdre de vista el tema de les presons cubanes, del qual mai es parla. Si Cuba ja és un presó, us imagineu com deu ser estar allà a dins? En quines condicions? Quines garanties de salubritat? I els polis que deuen haver? Tots aquests presoners, que l’únic que han fet és pensar, estan en unes condicions infrahumanes per defensar la llibertat. Per què es permet? Per què Cuba mai ha permès que cap organització entri a les seves presons?
Com un dia va dir el meu germà, Cuba-no-es-libre.
Ahir va sortir en l’edició digital d’alguns diaris aquesta notícia, referent a les Damas de Blanco cubanes, que són dones, mares, filles i germanes de dissidents cubans que en algun moment de les seves vides van fer front al règim, ja fos a través dels seus articles periodístics (molts dels presos són escriptors i periodistes coneguts), de les seves manifestacions polítiques o, senzillament, de les seves idees.
D’això ells en denominen la Primavera Negra de 2003, quan el règim cubà encapçalat per Fidel Castro va cercar en un mateix dia 75 persones acusades d’espionatge i traïció al règim, i les van condemnar en uns judicis que no van ser gaire clars i a porta tancada (esto huele mal...). De fet, podeu veure algunes de les sentències aquí. Les acusacions: “peligrosos mercenarios al servicio del imperio del Norte”, “actos contra la independencia o la integridad territorial del estado”. Etcètera, etcètera…
Les familiars d’aquests presos van decidir engegar aquest moviment, que si bé està clarament inspirat en la simbologia emprada per les pioneres i lluitadores Madres de la Plaza Mayo, amb el color blanc de rerefons. Tot i que les argentines porten el mocador, i les cubanes la samarreta, les Madres no els hi donen suport, ja que pensen que són un instrument polític més dels Estats Units (i vet aquí, sempre els Estats Units...).
D’altra banda, la comunitat internacional ha recolzat clarament aquest moviment, i se’ls ha atorgat premis en favor de la defensa dels drets humans, com el Premi Sarajov per la llibertat de pensament (atorgat pel Parlament Europeu, no van poder anar ni a recollir el premi) o el Human Rights First (d’una ONG novaiorquesa). Inclús un dels presoners alliberats per allò de no alimentar el mite i per acabar en un hospital, un emprenedor de l’anomenat Proyecto Varela, ha estat nominat al Premi Nobel de la Pau.
Bé, aquí us recullo la notícia donada per TVE ahir, penso que la reflexió s’ho val. Quan hi haurà canvis reals a Cuba?
No vull tampoc perdre de vista el tema de les presons cubanes, del qual mai es parla. Si Cuba ja és un presó, us imagineu com deu ser estar allà a dins? En quines condicions? Quines garanties de salubritat? I els polis que deuen haver? Tots aquests presoners, que l’únic que han fet és pensar, estan en unes condicions infrahumanes per defensar la llibertat. Per què es permet? Per què Cuba mai ha permès que cap organització entri a les seves presons?
Com un dia va dir el meu germà, Cuba-no-es-libre.
domingo, 20 de abril de 2008
Esssaaa rumbaaa!!!
Hola gent,
Fa un parell de setmanes vaig veure l’entrevista que l’Albert Om li va fer a Peret a El Club, de TVC. Em va fer gràcia i va estar molt bé, i com des d’aleshores estic amb la vena rumbera, he decidit deixar-vos una petita joia, després d’uns quants dubtes perquè hi ha moltes cançons que m’agraden.
Us fa una rumbeta?
Peret – El mig amic
Cançó real dedicada al seu pare
Mmm...tot i que no és la versió que més m’agrada (recomano Peret + Dusminguet), el vídeo s’ho val. Correspon al cantant quan era jove en el programa Galas de Sábado de Televisió Espanyola de fa 30.000 anys com a mínim. He pensat que valia la pena rememorar l’estètica del programa.
Destacar també el comentari del presentador, segons paraules textuals, “Peret, creador de todo un estilo dentro de la música ligera española”, i també la posada en escena (les ballarines no tenen pèrdua, i els coristes tampoc):
Peret - Gitana Hechizera (Ella tiene poder)
Què dir d’aquesta cançó...eh Laia? ;) Doncs que té una força impressionant, està dedicada a Barcelona, i que va marcar una època bona per quasi tothom, la de les Olimpíades del 92.
Llàstima que al vídeo falti la part del principi, el ritmillo de la guitarra...igualment crec que val la pena (i sí....e, reconec que és una mica cutreee....jeje ;) :
Fa un parell de setmanes vaig veure l’entrevista que l’Albert Om li va fer a Peret a El Club, de TVC. Em va fer gràcia i va estar molt bé, i com des d’aleshores estic amb la vena rumbera, he decidit deixar-vos una petita joia, després d’uns quants dubtes perquè hi ha moltes cançons que m’agraden.
Us fa una rumbeta?
Peret – El mig amic
Cançó real dedicada al seu pare
Mmm...tot i que no és la versió que més m’agrada (recomano Peret + Dusminguet), el vídeo s’ho val. Correspon al cantant quan era jove en el programa Galas de Sábado de Televisió Espanyola de fa 30.000 anys com a mínim. He pensat que valia la pena rememorar l’estètica del programa.
Destacar també el comentari del presentador, segons paraules textuals, “Peret, creador de todo un estilo dentro de la música ligera española”, i també la posada en escena (les ballarines no tenen pèrdua, i els coristes tampoc):
Peret - Gitana Hechizera (Ella tiene poder)
Què dir d’aquesta cançó...eh Laia? ;) Doncs que té una força impressionant, està dedicada a Barcelona, i que va marcar una època bona per quasi tothom, la de les Olimpíades del 92.
Llàstima que al vídeo falti la part del principi, el ritmillo de la guitarra...igualment crec que val la pena (i sí....e, reconec que és una mica cutreee....jeje ;) :
martes, 8 de abril de 2008
Sleepingrich.com
Hola gent,
Aquests dies m’ha cridat l’atenció la història del jove Y de van Deuketon. Aquest noi va pensar de quina manera guanyar calés sense moure literalment un pèl, i fent el que més li agrada: dormir.
No és el primer cas d’aquesta nova espècie humana resultat de la globalització d’internet, on hi caben els freakis cibernètics i la possibilitat de guanyar calés gràcies a les noves tecnologies. N’hi ha de tres tipus: els que els guanyen tenint una bona idea –i molt important, executada a terme, com els coneguts creadors de Youtube, de Google, el noi del The Million Dollar Page (publicitat a megapíxel, amb un benefici d’1 milió de dòlars)-, i n’hi ha que els guanyen fent el friki, venent quelcom més que un producte i sacrificant part de la seva vida íntima i personal, tal i com el nostre estimat jove holandès o també véase chicas varias en pelotas. Després, la tercera tipologia, la que correspondria a una molt bona idea executada a terme fent el freaki, o una barreja de les dues primeres, com el cas del simpàtic, rentable, i estimat pel poble, Rodolfo Chikilicuatre, del qual ja en parlarem quan toqui.
Total, llegint la notícia del pipiolo holandès, que també parlava d’altres casos, em va picar la curiositat per visitar la pàgina web: Sleepingrich.com, para ver qué se cocía.
Un jove a la seva habitació, amb una tele i el seu portàtil. Col·legues que el venen a veure. Canviant-se la samarreta. Treient-se els mocs. Una webcam en directe i un xat molt divertit al costat, ja que a sobre tothom el burxa, li pregunta coses o parlen entre ells. La gateta de la casa que es passeja per allà en plan “visita”. Pel voltant, diversos links publicitaris i també la xifra de la recaptació, concretament en aquests moments $18.202,93 (suma que certifico no es mou des d’ahir, però que no està gens malament) per 54 dies 15 hores 10 minuts i 33 segons d’“sleeping”.
El tema és: em passo tot el dia tirat a l’habitació, i la gent em pot veure i pagar per ser una persona que vol fer calés dormint. Amb això sacrifico sortir, veure el sol, tocar l’aire, i tancar-me en la meva pròpia presó, aïllat del món exterior. Vaja que el xaval s’ha fet el seu particular Gran Hermano. I tot això per un milió i pico de peles, que tampoc és que et doni per comprar la casa, deixar de pencar, o viure de rendes. Ho faríeu?
No entro a jutjar si està bé o no, ja que és una idea completament respectable i, vés a saber, mai se sap si pot sonar la flauta. Però m’ha cridat l’atenció i prometo tornar a fer-li una visita, a veure si finalment els seus objectius es compleixen. I certificar la tajada que en traurà de tot plegat.
Aquests dies m’ha cridat l’atenció la història del jove Y de van Deuketon. Aquest noi va pensar de quina manera guanyar calés sense moure literalment un pèl, i fent el que més li agrada: dormir.
No és el primer cas d’aquesta nova espècie humana resultat de la globalització d’internet, on hi caben els freakis cibernètics i la possibilitat de guanyar calés gràcies a les noves tecnologies. N’hi ha de tres tipus: els que els guanyen tenint una bona idea –i molt important, executada a terme, com els coneguts creadors de Youtube, de Google, el noi del The Million Dollar Page (publicitat a megapíxel, amb un benefici d’1 milió de dòlars)-, i n’hi ha que els guanyen fent el friki, venent quelcom més que un producte i sacrificant part de la seva vida íntima i personal, tal i com el nostre estimat jove holandès o també véase chicas varias en pelotas. Després, la tercera tipologia, la que correspondria a una molt bona idea executada a terme fent el freaki, o una barreja de les dues primeres, com el cas del simpàtic, rentable, i estimat pel poble, Rodolfo Chikilicuatre, del qual ja en parlarem quan toqui.
Total, llegint la notícia del pipiolo holandès, que també parlava d’altres casos, em va picar la curiositat per visitar la pàgina web: Sleepingrich.com, para ver qué se cocía.
Un jove a la seva habitació, amb una tele i el seu portàtil. Col·legues que el venen a veure. Canviant-se la samarreta. Treient-se els mocs. Una webcam en directe i un xat molt divertit al costat, ja que a sobre tothom el burxa, li pregunta coses o parlen entre ells. La gateta de la casa que es passeja per allà en plan “visita”. Pel voltant, diversos links publicitaris i també la xifra de la recaptació, concretament en aquests moments $18.202,93 (suma que certifico no es mou des d’ahir, però que no està gens malament) per 54 dies 15 hores 10 minuts i 33 segons d’“sleeping”.El tema és: em passo tot el dia tirat a l’habitació, i la gent em pot veure i pagar per ser una persona que vol fer calés dormint. Amb això sacrifico sortir, veure el sol, tocar l’aire, i tancar-me en la meva pròpia presó, aïllat del món exterior. Vaja que el xaval s’ha fet el seu particular Gran Hermano. I tot això per un milió i pico de peles, que tampoc és que et doni per comprar la casa, deixar de pencar, o viure de rendes. Ho faríeu?
No entro a jutjar si està bé o no, ja que és una idea completament respectable i, vés a saber, mai se sap si pot sonar la flauta. Però m’ha cridat l’atenció i prometo tornar a fer-li una visita, a veure si finalment els seus objectius es compleixen. I certificar la tajada que en traurà de tot plegat.
lunes, 31 de marzo de 2008
London City Karía Sin Ti
+40 hours London+
Avió. Tren. Liverpool St. L'abraçada del retrobament. Queensway. Passejada per Hyde Park amb un Starbucks calentet. Foto amb Peter Pan. Rasca. Foto a Marble Arch. De tendes per Oxford St. Topshop. Pricemark. Pluja. Bus tickets flying. El menú del Pizza Hut. Trobar-nos a la Mireia, natural de la Roca del Vallès. L'abraçada de trobar-te-la ("Què fooooorttt!!!"). Covent Garden. Anar al Tesco, comprar vi xungo portuguès (batejat el Mati), Baileys, i bombons de Baileys. Brutals. Bus doble primera fila. Rasca. El inglés que canta feliz con sus cascos.
Dutxes, begudes, crispetes jiji, jaja. Jiji jaja. Eternal Flame (sona!). Ens posem guapus i cap a l'O'Neill, típic pub anglès. Parlar anglès, molt anglès i intentar explicar coses. Parlar amb gent. Un sud-africà, un australià, un brasiler, un escocès, un d'Esplugues, i la mare que els va parir tots. A Double JD with Coke, please. Tequila. Antoher JD...Jiji jaja. Taipper té tosseta. El sud-africà que vol veure Montserrat (¿?¿?¿?). 0 cigarrettes, in the pub. Sandra, tequila. Rock. Tothom beu birra. La nit vol continuar però hem de tornar, i això que ofereixen anar al Casino. Taipper crítica, i jo sense cama dreta.
Bus cap a casa. ZZzzzZZZ. Té amb pa bimbo anglès i nocilla. Maleta. CD's i DVD's. Una abraçada. Bayswater. Gatwick Express. EasyJet. Un tio que ens posa als 3. Un bon cap de setmana!
Taida, Arnau, Sandreta, un plaer!!! :*
martes, 25 de marzo de 2008
El meu carrer
El meu carrer és el més maco. Tot i que ja no hi visc, sempre serà el meu carrer, a Les Franqueses del Vallès. El meu carrer és ample, hi ha arbres, és tranquil. És maco.
Durant l’hivern, el meu carrer està pelat, gèlid, glaçat. Si està nevat, el seu paisatge encara és més captivador. Per Nadal, tothom hi posa llums a les finestres, blanques, de colors. Preciós. Per la primavera, la vegetació brota d'una manera incipient, els arbres es tornen frondosos, les fulles es multipliquen, i tot plegat fa un petit passeig atapeït de fulles i vegetació. Els colors, les olors, les flors. Els ocells, viuen als arbres del meu carrer. Preciós.
A l'estiu, es torna més alegre, sempre fa olor a gespa recent tallada, a aigua, a fresc. A la tardor, les fulles cauen, els arbres es pelen, i al terra es fa una espessa catifa de colors grocs, marrons, i mostasses. És impossible no caminar per sobre d’elles. Preciós.
El meu carrer és, repeteixo, el més maco. Tot i que ja no hi visc, és un carrer idoni, quasi de postal. És un carrer on els petits encara poden jugar a pilota, i els gossos passejar sense haver d'anar lligats. És verd, amb pocs veïns. Tranquil. Maco. Sempre trobes aparcament. Fa una lleugeríssima baixada i, a banda i banda, tot són arbres i jardinets.
A la part esquerra, hi ha l'entrada d'un edifici, una petita muntanyola de gespa i plantes que donen la benvinguda, on pel mig passa un caminet que porta a l'entrada del portal. Els gossos s'hi tornen bojos, en aquest jardí. A la banda dreta, hi ha els petits patis de les cases. Tots ben cuidats, personalitzats, i amb les seves flors, les seves plantes, els seus arbrets i els seus grans finestrals al final. Al capdavall del carrer hi ha una escola, on sempre sents nens.
El meu carrer és el més maco. Tot i que ja no hi visc, és tranquil, hi viu i hi passa poca gent. Quan algú arriba a casa, el veus des de que arriba amb el cotxe. Quan estem a la cuina, i arriba la petita, l'anem a buscar al carrer. Quan arriba algú especial, obres la porta i surts a abraçar-la al carrer.
lunes, 17 de marzo de 2008
3NOTIS+1BLOG
Portada de 1962, dedicada al Mur de Berlín1.- Subasto mi vida El País (17/03/08).
2.- La revista 'Time' repasa su historia con lo mejor y lo peor de sus portadas El Mundo (17/03/08).
3.- Francia deniega la eutanasia a una mujer que padece un tumor incurable El Mundo (17/03/08).
BLOG: Diario de La Habana de Fernando García, corresponsal de La Vanguardia.
domingo, 16 de marzo de 2008
La caiguda d'un mite
Hola gent,
Avui m'ha caigut un mite. Estava mirant el Gol a gol (?¿?) a TVC i, de cop i volta l'Imma Pedemonte diu "connectem amb el segon entrenador del València, José Mari Bakero".Tot seguit m'he dit "osti, quan de temps fa que no el veig". L'he mirat i no m'ha agradat.
És extrany. Quan era més peke, en comptes de tenir al Brad Pitt a la carpeta que també, tenia el meu amor platònic, el flamant capità del Dream Team del barça, l'època de la nostra batejada culé. Doncs bé, qui em coneix ja sap que aquest home m'inspirava atracció i sobretot, em queia molt bé, no sé ben bé tampoc per què. Sempre el vaig veure bona persona. Lluitador. I per què no, tenia un punt que m'agradava molt (recordava el bateria dels Hombres G!)
En fi, avui l'he vist i no m'ha agradat per primer cop en la meva vida. Ha estat el primer cop que l'he mirat i no he sentit res, no sé, coses que passen suposo. És curiós. M'ha sapigut greu perquè l'he vist molt cascat, penso que massa. Hi ha gent que millora amb els anys, ell no, i no em baso només en el físic.
El tema però, que considero de fons i que engloba tot és: quan ens cau el mite, quan cau i tens la sensació que ha marxat ja per sempre i el pitjor de tot, que mai no tornarà a ser com era.
Vegeu-ne la prova:
Avui m'ha caigut un mite. Estava mirant el Gol a gol (?¿?) a TVC i, de cop i volta l'Imma Pedemonte diu "connectem amb el segon entrenador del València, José Mari Bakero".Tot seguit m'he dit "osti, quan de temps fa que no el veig". L'he mirat i no m'ha agradat.
És extrany. Quan era més peke, en comptes de tenir al Brad Pitt a la carpeta que també, tenia el meu amor platònic, el flamant capità del Dream Team del barça, l'època de la nostra batejada culé. Doncs bé, qui em coneix ja sap que aquest home m'inspirava atracció i sobretot, em queia molt bé, no sé ben bé tampoc per què. Sempre el vaig veure bona persona. Lluitador. I per què no, tenia un punt que m'agradava molt (recordava el bateria dels Hombres G!)
En fi, avui l'he vist i no m'ha agradat per primer cop en la meva vida. Ha estat el primer cop que l'he mirat i no he sentit res, no sé, coses que passen suposo. És curiós. M'ha sapigut greu perquè l'he vist molt cascat, penso que massa. Hi ha gent que millora amb els anys, ell no, i no em baso només en el físic.
El tema però, que considero de fons i que engloba tot és: quan ens cau el mite, quan cau i tens la sensació que ha marxat ja per sempre i el pitjor de tot, que mai no tornarà a ser com era.
Vegeu-ne la prova:
Avui m'ha passat amb el meu amor platònic per excel·lència però, quantes vegades ens ha succeït amb altres persones? Amb amics, o familiars? Persones de la màxima confiança que de cop i volta han caigut?
Deu ser l'engostipat que porto que s'em en va una mica la castanya...en fi,com a conclusió diré que els mites cauen, però sempre en venen d'altres. Ben cert, no?
Bakero, igualment sempre seràs el 'meu home'.
Salut!
jueves, 13 de marzo de 2008
4NOTIS
1.- El constitucional alemán frustra una historia de amor entre hermanos La Vanguardia 13/03/08
2.- La Campus Party 2008 obre avui el termini d'inscripció per a la seva edició més "internacional i avançada" Diari Avui 13/03/08
3.- Castro permite a los cubanos comprar PC y electrodomésticos El País 13/03/08
4.- Ferran Monegal fa balanç del programa. També Ferran Monegal, a fons Diaridebarcelona.cat 13/03/08
2.- La Campus Party 2008 obre avui el termini d'inscripció per a la seva edició més "internacional i avançada" Diari Avui 13/03/08
3.- Castro permite a los cubanos comprar PC y electrodomésticos El País 13/03/08
4.- Ferran Monegal fa balanç del programa. També Ferran Monegal, a fons Diaridebarcelona.cat 13/03/08
miércoles, 12 de marzo de 2008
El mamut chiquitito
Hola gent!
Una altra joia caiguda del cel. Amb aquest vídeo, te partes!!!El meu germà m'ha recordat avui un que vam veure fa no sé quants anys, d'aquells que t'envien i te'l guardes de lo bons que són.
Recordo riure moltíssim mirant-lo, tot i que també pot semblar molt cruel. Igualment té una gràcia gràcia especial, la música, els dibuixos i en definitiva, penso que també el missatge.
El primer és el millor. Però resulta que mirant per aquí he trobat una segona part, la continuitat de la història d'aquest mamut tant especial.
La part ska del primer fa gràcia, a banda de la sorpresa que t'està causant la lletra. En el segon, a banda d'estar també molt bé, m'ha inspirat en una cançó protesta.....pot ser?
Aquí comença tot, és la història d'un mamut donat a la mala vida, però simpàtic:
I la segona part, on li donen una segona oportunitat:
Pobre mamut!!!;)
lunes, 10 de marzo de 2008
Sidonie - Sala Apolo
Hola gent!
Aquest cap de setmana ha tocat concert a la Sala Apolo, del grup català Sidonie -fins ara desconegut per a mi-. El Miquelet em va convidar a anar-hi, ja que ell i els seus col·legues els segueixen des de fa temps. Ritmes poperos una mica més alternatius, si cap. En general em va agradar bastant, tot i que, com els acabo de conèixer no puc opinar-hi gaire. Prefereixo escoltar primer unes quantes cançons, i després ja us diré què tal, ok?
De moment, us deixo una petita joia del final del concert, quan van baixar de l'escenari, es van col·locar al mig de la pista, i van començar una cançó amb la que molts ens podem sentir identificats: Todo lo que nos gusta. I dic identificats perquè després continua: Nos vaaaa a matar mañanaaaaaaaa......oi que tenen raó? ;)
Bé, aquí teniu el vídeo!
Després del concert, entrepà i braves al bar de la cantonada. I tot seguit....rumb a l'Elsa Bar (c/ Torrent de l'Olla, 78) a fer un (i més) dels millors mojitos de Barcelona. Però prefereixo guardar-me l'entrada per un altra dia...ja que el bar i la propietària s'ho mereixen! Grande Elsa!!! Grande!!!
miércoles, 5 de marzo de 2008
Fly On The Winds Of Love
Hola gent!
Per recomanació del Miquelet, us adjunto el vídeo d'Olsen Brothers, els que van fer la primera versió del que després seria la maquinera Fly On the Winds Of Love:
domingo, 2 de marzo de 2008
Almodo-Bar
Hola gent!
Aquest cap de setmana ha tocat celebrar el setè aniversari del meu germà Agustí (nascut el mateix dia que aquest blog, en realitat celebrava els seus 28), i vam visitar un lloc molt peculiar. M'havien parlat de l'Almodo-Bar, una discoteca-karaoke situada al bell barri de Gràcia, a tocar del passeig de Sant Joan.
M'havien dit que era un local una mica "antro", que posaven hits musicals dels anys 90. Ben cert. Vam poder ballar cançons d'aquelles que van marcar una època i que feia molt de temps que no les escoltava, el que va ser una gran sorpresa tant per a mi com per la meva colega, la Taida, (Taipper para los amigos) que justament era una de les persones amb les quals ballava aquests hits. Quins records! Nit freaki amb temes de l'estil Fly On The Winds Of Love (Ania), Smile (New Limit), Give It Up (Sensity World), Pump Up The Jam (Technotronic) i també el mític Flying Free (Pont Aeri), del qual recordo a la Chess cantant la primera part, a tope, i amb la lletra folrada a la seva carpeta de 1r de batxillerat :)
Aquest cap de setmana ha tocat celebrar el setè aniversari del meu germà Agustí (nascut el mateix dia que aquest blog, en realitat celebrava els seus 28), i vam visitar un lloc molt peculiar. M'havien parlat de l'Almodo-Bar, una discoteca-karaoke situada al bell barri de Gràcia, a tocar del passeig de Sant Joan.
M'havien dit que era un local una mica "antro", que posaven hits musicals dels anys 90. Ben cert. Vam poder ballar cançons d'aquelles que van marcar una època i que feia molt de temps que no les escoltava, el que va ser una gran sorpresa tant per a mi com per la meva colega, la Taida, (Taipper para los amigos) que justament era una de les persones amb les quals ballava aquests hits. Quins records! Nit freaki amb temes de l'estil Fly On The Winds Of Love (Ania), Smile (New Limit), Give It Up (Sensity World), Pump Up The Jam (Technotronic) i també el mític Flying Free (Pont Aeri), del qual recordo a la Chess cantant la primera part, a tope, i amb la lletra folrada a la seva carpeta de 1r de batxillerat :)
Foto: Vero, Agus, jo i Taida
Pel que fa als temes nacionals, no podia faltar Chiquilla (Seguridad Social), Hace calor (Los Rodríguez), El del medio de los chichos (Estopa), la genial Al Amanecer (de Los Fresones Rebeldes) i una que va ser la sorpresa de la nit, inesperada: Tu piel morena de OBK. Us enrecordeu de com van donar la llauna, durant tot un estiu, amb aquesta última?
També he de dir que va sonar una de les meves cançons preferides hisòricament, que no podia ser una altra que I Want To Break Free, de Queen, del qual segurament aniré parlant bastant. Sempre és un subidón escoltar aquesta cançó, però no entenc, la mania, el mal gust i la sang freda que tenen bastants locals (véase Luz de Gas), de tallar-la just quan comença el guitarreo del mestre Brian May. Això és un sacrilegi a Queen, però en fi, és una opinió personal...
viernes, 29 de febrero de 2008
Qui havia dit que...?
Primera entrada del blog. Què puc escriure? Apa que començo bé...jeje ara mateix tinc una barreja extranya, d'una banda, tenia i tinc moltíssimes idees al cap per escriure i comentar. De l'altra, no sé per on arrencar. Per on començo?
Per qui no em conegui, sóc la Maria, 24 anys. Visc a Barcelona tot i que sóc meitat La Llagosta, meitat Les Franqueses del Vallès. Treballo de periodista al gabinet de comunicació de Barcelona Televisió, de la qual en faré referències en algunes ocasions (veus, ja tinc un tema del que parlar....). Per la resta, tinc una vida normal en un món que no és normal. S'em en va una mica l'olla, però vist el panorama, penso que estem tots menys o menys igual...això també ho comentarem algun dia per aquí...;)
I per qui em coneix, espero compartir, si cap, una mica més de la meva amb vosaltres, especialment aquells i aquelles amb els que em trobo a gust i m'estimen per com sóc...jo els estimo molt a ells i espero que ho notin... de vosaltres també parlaré de tant en tant al meu blog....(i no patiuuuuu jejeje)
Per la resta hi té cabuda qualsevol cosa que em passi pel cap i vulgui compartir amb vosaltres...la nova comunitat virtual ens espera!
Per qui no em conegui, sóc la Maria, 24 anys. Visc a Barcelona tot i que sóc meitat La Llagosta, meitat Les Franqueses del Vallès. Treballo de periodista al gabinet de comunicació de Barcelona Televisió, de la qual en faré referències en algunes ocasions (veus, ja tinc un tema del que parlar....). Per la resta, tinc una vida normal en un món que no és normal. S'em en va una mica l'olla, però vist el panorama, penso que estem tots menys o menys igual...això també ho comentarem algun dia per aquí...;)
I per qui em coneix, espero compartir, si cap, una mica més de la meva amb vosaltres, especialment aquells i aquelles amb els que em trobo a gust i m'estimen per com sóc...jo els estimo molt a ells i espero que ho notin... de vosaltres també parlaré de tant en tant al meu blog....(i no patiuuuuu jejeje)
Per la resta hi té cabuda qualsevol cosa que em passi pel cap i vulgui compartir amb vosaltres...la nova comunitat virtual ens espera!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)