Sleepingrich.com

Hola gent,

Aquests dies m’ha cridat l’atenció la història del jove Y de van Deuketon. Aquest noi va pensar de quina manera guanyar calés sense moure literalment un pèl, i fent el que més li agrada: dormir.

No és el primer cas d’aquesta nova espècie humana resultat de la globalització d’internet, on hi caben els freakis cibernètics i la possibilitat de guanyar calés gràcies a les noves tecnologies. N’hi ha de tres tipus: els que els guanyen tenint una bona idea –i molt important, executada a terme, com els coneguts creadors de Youtube, de Google, el noi del The Million Dollar Page (publicitat a megapíxel, amb un benefici d’1 milió de dòlars)-, i n’hi ha que els guanyen fent el friki, venent quelcom més que un producte i sacrificant part de la seva vida íntima i personal, tal i com el nostre estimat jove holandès o també véase chicas varias en pelotas. Després, la tercera tipologia, la que correspondria a una molt bona idea executada a terme fent el freaki, o una barreja de les dues primeres, com el cas del simpàtic, rentable, i estimat pel poble, Rodolfo Chikilicuatre, del qual ja en parlarem quan toqui.

Total, llegint la notícia del pipiolo holandès, que també parlava d’altres casos, em va picar la curiositat per visitar la pàgina web: Sleepingrich.com, para ver qué se cocía.


Un jove a la seva habitació, amb una tele i el seu portàtil. Col·legues que el venen a veure. Canviant-se la samarreta. Treient-se els mocs. Una webcam en directe i un xat molt divertit al costat, ja que a sobre tothom el burxa, li pregunta coses o parlen entre ells. La gateta de la casa que es passeja per allà en plan “visita”. Pel voltant, diversos links publicitaris i també la xifra de la recaptació, concretament en aquests moments $18.202,93 (suma que certifico no es mou des d’ahir, però que no està gens malament) per 54 dies 15 hores 10 minuts i 33 segons d’“sleeping”.

El tema és: em passo tot el dia tirat a l’habitació, i la gent em pot veure i pagar per ser una persona que vol fer calés dormint. Amb això sacrifico sortir, veure el sol, tocar l’aire, i tancar-me en la meva pròpia presó, aïllat del món exterior. Vaja que el xaval s’ha fet el seu particular Gran Hermano. I tot això per un milió i pico de peles, que tampoc és que et doni per comprar la casa, deixar de pencar, o viure de rendes. Ho faríeu?

No entro a jutjar si està bé o no, ja que és una idea completament respectable i, vés a saber, mai se sap si pot sonar la flauta. Però m’ha cridat l’atenció i prometo tornar a fer-li una visita, a veure si finalment els seus objectius es compleixen. I certificar la tajada que en traurà de tot plegat.